Un públic nombrós s’ha congregat a l’Espai Línia per abordar un tema ben espinós. Foto: Espai Línia
El cicle de Debats actuals sota el focus de l’antropologia, impulsat per l’Institut Català d’Antropologia, ha començat amb força aquesta tarda a l’Espai Línia, abordant un tema ben espinós, l’ascens de l’extrema dreta. Per parlar-ne, l’Institut ha convidat Montserrat Clua i Fainé, doctora en Antropologia Social i Cultural i membre del Grup de recerca antropologia i història de la construcció d’identitats socials i polítiques, que ha parlat per a una nodrida audiència molt interessada en el tema.
Clua ha començat per establir unes diferències molt necessàries entre dreta radical, extrema dreta i ultradreta. Segons la seva recerca, la dreta radical està formada per corrents conservadors i racionalistes que s’adapten a les regles democràtiques per intentar canviar-les des de dins. L’extrema dreta va un pas més enllà: inclou moviments o ideologies conservadores que rebutgen obertament els principis de la democràcia liberal. La ultradreta és la més difícil de definir, perquè, tot i que encaixa en el que entenem per extrema dreta, tendeix a una major agressivitat en el discurs i a fer servir la violència en l’acció política.
Un dels referents en l’estudi dels orígens és el politòleg neerlandès Cas Mudde, que parla clarament de la quarta onada de la ultradreta en comparació amb les altres: el neofexisme de postguerra (1945-1955), els moviments nacionalistes i anticomunistes (anys 60 i 70) i els partits populistes de dreta radical (anys 80 i 90). La quarta onada, que arrenca amb el segle XXI i es manté ben viva, es caracteritza per la normalització i la institucionalització de la ultradreta a través de partits, mitjans i xarxes socials, un fet inèdit en la història. Mudde ho atribueix als efectes de la crisi econòmica i social, a la reacció institucional a les mobilitzacions populars, a la globalització descontrolada i, finalment, a una reacció contra el feminisme i el col·lectiu LGTBIQ.
Un altre estudiós del fenomen és Antonio Scurati, un escriptor especialista en la història d’Itàlia durant l’època de Mussolini. Clua ha destacat com el feixisme de Mussolini entronca amb el populisme, que és un altre element clau per a l’ascens de l’extrema dreta. Aquest populisme, per a Scurati, sempre és el mateix, però ara es presenta de manera més subtil. Un lideratge sense complexos, una comunicació que emociona i simplifica la desconfiança vers les institucions, la identificació directa amb el poble, la manipulació de la veritat i l’ús de la mentida, l’adaptabilitat i l’erosió de la democràcia són tots trets característics que es mantenen al llarg del temps. La clau, per a Scurati, és entendre que “el feixisme no és una amenaça externa sinó una mutació interna de la democràcia”.
L’antropologia com a mètode
Clua ha posat èmfasi en la manca d’estudis antropològics sobre l’ascens de l’extrema dreta i ho ha atribuït a les barreres naturals i fins i tot ideològiques amb l’objecte d’estudi. Per a ella, cal superar-les i cal aplicar la metodologia etnogràfica per descobrir com es comporten els joves en les comunitats virtuals i abordar fins i tot una etnografia algorítmica, per descobrir com interactuen al voltant de xarxes de gamers o influencers. És una tasca difícil, ha dit la professora, però que només es pot fer des de l’antropologia.
L’observació i l’escolta cap a aquestes persones que ens indignen pot ser la clau per entendre per què pensen d’aquesta manera i descobrir una via per connectar amb elles. “Les ciències polítiques ens descriuen el perfil dels votants de Vox, però no ens expliquen per què voten Vox. Això només es pot aconseguir des de l’etnografia”, ha sentenciat.
