El debat va mostrar la realitat de l’habitatge cooperatiu a Catalunya. Foto: Espai Línia
L’habitatge cooperatiu no omple portades dels diaris, però sí que omple sales de debat. Fins a una seixantena de persones van acudir ahir a la tarda a l’Espai Línia per assistir a la xerrada Noves formes d’habitar. La innovació tipològica en l’habitatge social, on diverses cooperatives van mostrar els seus projectes i van reflexionar sobre un model que es reivindica com una solució viable al problema de l’habitatge.
A l’hora de comprar un pis es desperta en cadascun de nosaltres un fort instint de territorialitat. Volem pisos propis, grans i com més aïllats millor. El model cooperatiu ens planteja el contrari. És una tornada als orígens, quan les famílies i els veïns compartien molts espais i pensaven més en termes de comunitat que d’individualitat. Sembla utòpic fins que els arquitectes que s’hi dediquen ens exposen els seus projectes i comprovem que l’alternativa és real, tot i que no sigui acceptable per a tothom.
En aquest model l’edifici és propietat de la cooperativa i els residents hi viuen en règim de cessió, un dret que mantenen mentre formin part del projecte. D’aquesta manera el pis o casa és nostre, però no podem utilitzar-lo per especular. Una altra característica molt important és que es redueix la part privativa en favor d’espais comunitaris. “Per què vull una cuina gran al meu pis si quan tinc convidats puc fer servir una cuina comunitària que compartim tots?”, es preguntava Ariadna Artigas, arquitecta i sòcia de Lacol Arquitectura Cooperativa. El mateix passa amb les habitacions per a convidats o els despatxos, que estan repartides per l’edifici i disponibles per a qui les necessiti.
Aquesta fórmula s’ha ampliat amb la creació de clústers, que són models habitacionals complets agrupats al voltant d’espais d’ús compartit. Funcionen com petites comunitats amb autonomia a l’hora d’organitzar la vida quotidiana respecte a la resta de la cooperativa. En termes pràctics, els residents tenen un espai propi de 30 metres quadrats, però fins a 50 més compartits amb els altres membres de la comunitat.
Durant la xerrada es van defensar els projectes de vida comunitària. Foto: Espai Línia
El principi de l’habitatge cooperatiu és que tothom disposi del lloc necessari, però això no significa viure en condicions mínimes. “Hem detectat que els cooperativistes necessiten més espai propi, quan tenen parella o família, per tant estem fent espais més grans en les noves promocions”, advertia Àngel Estévez, arquitecte de Sostre Cívic. Això sí, el model aposta per no desaprofitar grans espais privatius, en benefici de la comunitat.
Com que no hi ha interessos econòmics, les promocions cooperatives són sorprenentment igualitàries: tots els pisos estan ben il·luminats, disposen de terrassa o balcó i estan ben climatitzats. En definitiva, no hi ha pisos de primera i pisos de segona.
Canvi de paradigma
Per descomptat, el preu del terreny i la burocràcia són els grans enemics de l’habitatge cooperatiu. Primer, cal trobar un terreny assequible on construir l’edifici. Però, després, cal oferir garanties econòmiques suficients i tancar tots els tràmits que faríem individualment, amb la complicació de fer-ho per a un col·lectiu: impostos, assegurances, etc. Malgrat això, la principal barrera és mental. Estaríeu disposats realment a renunciar a més espai i a certa privacitat en favor d’un projecte més sostenible, però d’àmbit comunitari? L’opció no és negociable. “L’habitatge cooperatiu té voluntat transformadora i això ha de seguir sempre al centre”, va deixar clar Estévez. “La nostra és una aposta pel suport col·lectiu i hem de fer pedagogia perquè s’entengui bé”.
Marta Peris, arquitecta: “Vivim en una societat molt individualista, però la pandèmia ens ha ensenyat que som molt més interdependents del que ens pensàvem”
Per entendre-ho bé, cal canviar el paradigma. “L’habitatge cooperatiu és la millor opció per abordar el problema de la soledat”, va sentenciar Marta Peris, doctora en arquitectura i sòcia de Peris+Toral Arquitectes. “Vivim en una societat molt individualista, però la pandèmia ens ha ensenyat que som molt més interdependents del que ens pensàvem”, va advertir. “A cop d’individualisme se’ns han oxidat les habilitats socials i de compartir, però abans vivíem en comunitat i hem de recuperar-ho”, va insistir.
Un model que funciona arreu d’Europa
Precisament fa pocs dies l’Espai Línia es va presentar l’estudi Objectiu 25: Habitatge social per a una Europa social, impulsat per la Fundació Irla i Coppieters Foundation. Els autors van exposar el model cooperatiu com una alternativa real al mercat immobiliari i van destacar Sostre Cívic com un dels pioners europeus en aquest àmbit, juntament amb les CLT de Brussel·les i les cooperatives d’habitatge de Praga.
