D’esquerra a dreta, Vilaseca, Picazo i Riechmann ahir a l’Espai Línia. Foto: Juan Cabré
Crític ha arrencat aquest dijous la primera sessió de la seva Escola de Pensament a l’Espai Línia, un cicle de quatre xerrades que aprofundirà en qüestions com l’emergència climàtica, el feminisme, la crisi de l’habitatge i el futur de l’esquerra al país.
A grans trets, l’objectiu essencial de les sessions consisteix a “establir un diàleg intergeneracional amb veus referents per tractar grans temes que van sorgir fa 10 anys i que encara estan passant avui dia”, segons apuntava ahir el periodista de Crític i moderador de la primera trobada, Sergi Picazo. I ho faran amb autoritats reconegudes de cada camp que, a més, ja han estat entrevistades pel mitjà al llarg de l’última dècada.
En aquesta ocasió, el filòsof, matemàtic i figura cabdal en l’àmbit de l’ecosocialisme Jorge Riechmann va conversar amb Eva Vilaseca, biòloga i principal portaveu de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE) i membre de la cooperativa Espai Ambiental, de la Xarxa d’Economia Solidària i de l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona, Coòpolis. Ambdós van endinsar-se en una de les grans preguntes a la qual s’enfronta la humanitat avui dia: té sortida la crisi climàtica?
“El segle de la gran prova”
El primer a intervenir va ser Riechmann, que va descriure el moment actual com “el segle de la gran prova”. Per al filòsof, ens trobem en un context en què “per primera vegada a la història de l’espècie no podem estar segurs que hi haurà éssers humans en els pròxims segles”, alertava, afegint que, des dels anys 50, la humanitat ha anat escalant i acumulant tensions globals autodestructives fins a l’actualitat, sigui la carrera armamentística nuclear o el creixement sense precedents de l’escalfament global.
En el cas de la crisi climàtica, l’augment descontrolat de les temperatures ens està introduint en un “camí on es poden preveure les creacions de sistemes que ens portin a un planeta bastant difícil de viure-hi”, remarcava l’expert. Malgrat tot, Riechmann insistia que aquest és només un dels futurs possibles, i no pas el destí irremeiable que se’ns presenta.
Per a Riechmann, la transició ecosocial passa per “una classe organitzada des de sota i amb orientació anticapitalista”. Foto: Juan Cabré
Seguint aquest fil, Vilaseca va destacar la importància d’imaginar aquests futurs per “poder traçar estratègies i accions des del present”. De fet, aquest exercici és un dels temes que tracta Vilaseca al llibre Futurs (Im)possibles, un recull de propostes i imaginaris per a la transició ecosocial a casa nostra.
Tots aquests plantejaments es van fer en el marc d’una campanya que feia servir “la imaginació com a eina política o de transformació social”, explicava. Així doncs, per a la biòloga, la imaginació esdevé una eina importantíssima, especialment en un context en què constantment la societat és bombardejada amb sèries o notícies d’un “futur apocalíptic que genera una mena d’esclavatge al present i que situa la gent en una paràlisi contínua”.
Les primeres passes de l’ecofeixisme
L’altre tema central de la jornada va ser l’ecofeixisme. Segons Riechmann, es tracta d’aquells moviments que “reconeixen la crisi ecosocial i en plategen una sortida, però desfent-se de qualsevol igualtat social i dividint la humanitat en persones de primera i de segona”. Si bé el filòsof reconeixia que actualment s’han observat les primeres passes d’aquesta ideologia, també afirmava que s’està utilitzant el terme “amb lleugeresa” per referir-se a partits d’extrema dreta que no neguen l’existència del canvi climàtic.
Per contra, Vilaseca defensava que l’ecofeixisme és una tendència cada cop més real. A Catalunya, per exemple, va acompanyada d’un relat antimigratori que estableix que, “si hi ha pocs recursos, aquests només seran per als catalans”, apuntava. De fet, segons ella, aquest aspecte es va veure durant els moments més crítics de la sequera al país: “Mentre molts parlàvem de la indústria turística com un dels principals consumidors d’aigua, també hi havia qui deia que era la immigració la que extreia els recursos”.
Vilaseca va destacar la importància de “poder traçar estratègies i accions des del present”. Foto: Juan Cabré
La transició ecosocial
Finalment, l’últim tram de la xerrada va posar sobre la taula com “l’ecologisme necessita un projecte polític que concreti què vol, més enllà de certes proclames”, insistia Vilaseca. D’aquesta manera, la biòloga i activista destacava la manca de propostes actuals que impliquin un canvi de model econòmic i social i “que parlin amb el mateix llenguatge que entén la gent”.
En aquest sentit, Vilaseca argumentava que una de les vies per emprendre aquest procés és a través dels moviments socials. En el cas català, un dels fronts que està posant les primeres pedres és l’ACTE, construint “aliances estratègiques amb el moviment sindical, amb la pagesia o amb col·lectius amb qui avui dia l’ecologisme té una relació trencada”, puntualitzava la biòloga. Per a Riechmann, la transició ecosocial també passa per “una classe organitzada des de sota i amb orientació anticapitalista”.
La sala es va omplir de gom a gom per a la xerrada. Foto: Espai Línia
