La Fundació Irla, a l’Espai Línia . Foto: Joanna Chichelnitzky
“El problema de l’habitatge no el resoldrem avui, però per començar a fer-ho cal parlar-ne amb coneixement de causa”. Amb aquesta premissa de Raül Romeva, la Fundació Irla, presidida per ell mateix, i la Coppieters Foundation van celebrar ahir la jornada Objectiu 25: Habitatge social per a una Europa social, a l’Espai Línia. Una trobada d’experts per analitzar la greu crisi d’habitatge que afronta Europa i plantejar polítiques que reverteixin aquest escenari.
El punt de partida és l’informe que dona títol a la jornada, elaborat per Ferran Elias, doctor en Economia per la Columbia University i professor d’Economia a la Universitat de Girona; David Palomera, economista, doctor en Polítiques Públiques per la UAB i investigador postdoctoral MSCA a la Universitat del Sur de Dinamarca; i Marta Ribera, jurista i economista, i tècnica de Justícia Econòmica a l’Observatori DESCA. A grans trets, el seu treball estableix que un 25% de les llars de la UE han de ser públiques, socials o comunitàries, una xifra que avui dia amb prou feines arriba al 10%.
A la taula rodona posterior, on es van analitzar les conclusions de l’estudi, s’hi van sumar Mihaela Vancea, professora i investigadora de la Facultat d’Educació de la UB, i Jorge Duarte, arquitexte i ex regidor d’Urbanisme i Mobilitat d’A Coruña entre 2015 i 2019.
Raül Romeva va inaugurar la jornada. Foto: Joanna Chichelnitzky
Una inversió que es pot recuperar
La solució de consens per resoldre el problema és, evidentment, la construcció d’habitatge públic. El problema és que assolir aquest 25% de llars públiques, per exemple, exigiria una inversió anual del 6% del PIB. Per no parlar del temps necessari per construir aquests habitatges. La gran dificultat d’aplicar aquesta solució ens aboca, doncs, a mesures polítiques més fàcils que no resolen el problema de fons.
Per sortir d’aquest atzucac els autors de l’estudi han estudiat les mesures preses a altres països de la UE i han calculat que la xifra d’inversió es podria reduir a l’1,8% si es redueix el preu de lloguer i de compra. D’aquesta manera es reduiria, d’una banda, la necessitat d’habitatge i de l’altra, es facilitaria la recuperació de pisos i edificis privats per a usos públics o comunitaris. En definitiva, “és una opció política”, resumia la Marta Ribera, “i cal un compromís a llarg termini, però abans s’han de regular les pràctiques especulatives”.
Jorge Duarte: “Totes les ajudes dirigides als joves perquè comprin pisos van directes al promotor, que immediatament apuja el preu dels pisos”
Duarte, amb una àmplia experiència a l’ajuntament d’A Coruña, va subscriure aquest plantejament al·legant que “totes les ajudes dirigides als joves perquè comprin pisos van directes al promotor, que immediatament apuja el preu dels pisos”. De fet, per a ell, la inversió pública en aquesta qüestió no hauria de ser un tabú: “Els estats s’endeuten per altres raons, per què no poden endeutar-se per construir habitatge?”.
Aquesta despesa pública es podria gestionar, a més, amb la creació de bons estatals o fins i tot municipals, com a Nova York, segons Palomeras. Aquests bons “permetrien recuperar la inversió amb les mateixes quotes”. Però, en qualsevol cas, la inversió és justificable perquè les polítiques socials també costen diners i són “ineficients”.
La taula rodona sobre habitatge. Foto: Joanna Chiclenitzky
Habitatge comunitari
Un altre factor important que podria desencallar el problema és l’habitatge comunitari, en règim de cessió d’ús, que permet accedir al dret a un habitatge a través d’una cooperativa. Un model consolidat que a Europa lideren el CLT a Brussel·les, les cooperatives d’habitatge de Praga i Sostre Cívic a Catalunya.
El cohabitatge no és només una alternativa econòmica, també promou habitatge sostenible i “és una solució per al problema de l’envelliment de la població, com va sostenir Vancea”.
Mihaela Vancea: “El cohabitatge és una solució per al problema de l’envelliment de la població”
Ara bé, perquè les cooperatives siguin una opció realment alternativa caldria garantir l’accés a terra en entorns urbans, com s’està fent a Alemanya o Àustria, i reduir el risc de la inversió en aquests habitatges, per exemple, avalant públicament les promocions cooperatives.
L’habitatge, font d’estabilitat
Un dels problemes associats a la crisi de l’habitatge és l’estabilitat familiar. “Cal fer un habitatge estabilitzador”, exclamava Palomeras, “perquè ara mateix és un element que desestabilitza”. Bon coneixedor de la situació als països nòrdics, l’investigador va explicar que allà, per exemple, no es contempla la renovació de contractes de lloguer, una mesura especulativa que impedeix que les famílies puguin fer plans a llarg termini.
En un intent de trobar un encaix, Vancea, experta en polítiques per reduir la pobresa va insistir en la necessitat de crear una renda bàsica, “un dret a l’existència”, que podria ser una alternativa si els estats no garanteixen el dret a l’habitatge. La professora ho reclamava com una opció no alternativa sinó complementària, però Duarte va voler tallar de soca-rel aquest debat: “La millor renda bàsica possible és un habitatge. Per a les classes més vulnerables no hi ha res més bàsic que garantir un habitatge”.
Ferran Elias, un dels autors de l’informe. Foto: Joanna Chichelnitzky
La propietat, valor segur?
Tanmateix, la pregunta del milió és: Per què el mercat espanyol és tan diferent de l’europeu? Elias va explicar que la llei aprovada pel socialista Miguel Boyer l’any 1985 va acabar amb les conegudes com a rendes antigues i va donar peu a la pujada de preus de lloguer i de compra. Posteriorment, “la desindustrialització del país i l’estancament de salaris van convertir l’habitatge en un bot salvavides per a les famílies”.
Marta Ribera: “El percentatge de famílies que complementen la seva pensió amb una renda és d’entre el 5 i el 7%”
Però per a ell, avui dia, l’habitatge com a valor segur és un mite que cal desmuntar. “El percentatge de famílies que complementen la seva pensió amb una renda és d’entre el 5 i el 7%”, va apuntar Ribera. En realitat són els grans tenidors els qui estan aprofitant l’oportunitat de mercat de l’habitatge a Espanya.
Calen contrapoders
Les mesures a curt termini que poden millorar la situació també depenen de la voluntat política. Per a Elias “la regulació dels lloguers té molt de potencial, però és fàcil evitar-la. Calen inspeccions per descobrir pisos turístics il·legals, i no deixar-ho en mans dels veïns”.
Una altra cosa que pot ajudar és convertir en agents a les persones més vulnerables a l’especulació: “Si legisles a favor de les cooperatives i reconeixes els sindicats de llogateres estàs possibilitant la creació d’un contrapoder molt necessari”.
L’auditori de l’Espai Línia es va omplir de gom a gom. Foto: Joanna Chichelnitzky
