Noelia Karanezi, Albert Botran i Joel Díaz. Foto: Joanna Chichelnitzky
I si l’esquerra o l’independentisme, per triomfar, necessitessin un líder tan fort i directe com Lenin? Aquesta va ser la gran pregunta i la qüestió de fons durant la presentació a Barcelona del llibre Si Lenin aixequés el cap, editat per Ara Llibres. L’Espai Línia va acollir un interessant debat sobre la figura del líder de la Revolució Russa amb l’autor, Albert Botran, i dos bons acompanyants, els comunicadors Joel Díaz i Noelia Karanezi.
Tot i que el llibre explora la figura de Lenin, amb profunditat i sense defugir els clars i obscurs del seu lideratge, era impossible que la presentació no derivés en una anàlisi de la situació de l’esquerra i també de l’independentisme, dues revolucions que s’han quedat pendents. D’això se’n van ocupar Díaz i Karanezi. Amb molta ironia i molt d’afecte no van permetre que l’historiador i exdiputat de la CUP se n’anés per les branques.
Tot per la causa?
Lenin va ser un personatge compromès amb la revolució. Algú implicat al 100% en la causa socialista, per la qual va arriscar la mateixa vida. Quan va triomfar, l’octubre de 1917, venia d’esperar molt, i de fracassar com a mínim un parell de cops. Per a Botran, Lenin és un perfil directe i clar, perseverant i conscienciat, capaç de liderar una revolució, però un personatge fruit del seu temps. El nostre temps, en canvi, no hi té res a veure. “La nostra societat ens ha portat un sistema de valors diferent del que tenien els que ho van arriscar tot per la Revolució”, confessava Botran. “Qui esperi una revolució pura, no la veurà”, va advertir.
Botran es va defensar molt bé de la ironia i la mordacitat dels seus entrevistadors. Foto: Joanna Chichelnitzky
Això es veu clarament en la reacció de l’esquerra després del 8M o de l’independentisme després dels fets d’octubre: “Hi ha hagut un replegament desordenat, sense autocrítica, desmobilitzador”, es lamentava Botran, “però aquesta reacció també té molt a veure amb el fet que tenim una relació molt infantil amb la política. Com que no hem aconseguit el que volíem, pleguem. La realitat és que costa molt de temps i esforç aconseguir canvis polítics”.
Quant a la part més fosca del líder rus, la vinculada a la violència política, Botran l’emmarca en el moment que va viure. “No és una violència en fred, és la Rússia de primers del segle XX, un món salvatge”, reivindicava Botran, tot denunciant que la història considera inacceptables els morts de la Revolució Russa, mentre que els de la Primera Guerra Mundial, que va ser una autèntica matança, són acceptables políticament. “La violència política va ser una realitat ben bé fins als nostres avis”, va rematar.
El moment perfecte per a la revolució
Botran repassa al llarg del llibre la trajectòria de Lenin i un dels fets més decisius és la seva visió política. “S’ha de saber llegir el moment i aprofitar les crisis, perquè les revolucions només arriben quan trontolla el negoci”, explicava Botran. Així ho va fer el rus, que va aprofitar la Primera Guerra Mundial per llançar una revolució que es va estendre ràpidament gràcies a la xarxa elèctrica, al tren i a la capacitat d’organització dels pagesos.
No falten, ara mateix, oportunitats ni infraestructures, per fer la revolució. En canvi, anem curts de militància, per a Botran: “Avui militar en una organització és contracultural”. I una altra clara referència a l’octubre català: “El moviment independentista va demostrar molta capil·laritat, pel que fa a les urnes, però en alguns àmbits, com el sindicalisme, la capil·laritat va ser una bírria“.
Un públic nombrós es va congregar a l’Espai Línia per assistir a la xerrada sobre Lenin. Foto: Foto: Joanna Chichelnitzky
Una altra cosa que es troba a faltar són líders a l’altura de Lenin. “Hi ha gent molt sàvia, al nivell dels líders històrics”, defensava l’historiador, “però la política és una altra cosa, és guanyar eleccions”. El més sensacional del rus, segons Botran, és que “és un híbrid entre acadèmic i polític; té voluntat de saber, però no li crema el poder”.
Tot i la gravetat de l’assumpte i del personatge, la presència de Díaz i Karanezi com a interlocutors va fer derivar sovint la xerrada cap un ambient distès i mordaç. Destaquem dos moments especialment hilarants. El primer va ser quan, tot parlant de les infraestructures necessàries, Karanezi va preguntar-se com podíem haver arribat a Ítaca si no podem arribar a la feina en Rodalies… I l’altre, d’en Díaz, quan li va preguntar a Botran com podríem substituir la falç i el martell, avui obsolets. La proposta, a mitges entre els dos, va ser un teclat i una fregona, que combina perfectament la tecnologia i el treball manual que tantes persones porten a terme cada dia.
